L’aprofitament urbanístic el definim com les possibilitats que té un terreny de ser edificat, o el que és el mateix la seva edificabilitat, es a dir els metres quadrats construïbles per metre quadrat de sòl.

L’aprofitament urbanístic dels terrenys va deslligat de la propietat de la finca, atès que és sempre el planejament qui atribueix dit aprofitament a uns determinats terrenys. Dit d’altra forma no per ser propietari d’una finca es té dret a que la mateixa es pugui edificar.

A més a més de què, com hem dit, el planejament atorgui un aprofitament a una finca, habitualment s’hauran d’acomplir determinades obligacions per consolidar dir dret (cessió de sòl, repartiment de beneficis i càrregues, urbanització, etc).

La legislació urbanística catalana regula l’aprofitament urbanístic en l’article 37 del Decret Legislatiu 1/2010, de 3 d’agost, pel qual s’aprova el text refós de la Llei d’urbanisme i 36 del seu Reglament, i el defineix com el resultat de ponderar l’edificabilitat, els usos, i la intensitat dels usos que assigni al sòl el planejament urbanístic, estant integrat també per la densitat de l’ús residencial, expressada en nombre d’habitatges per hectàrea.

Quan ens trobem davant el sòl urbà consolidat és el planejament general qui distribueix l’aprofitament urbanístic entre les diferents zones; i quan és necessari redactar un planejament derivat (sòl urbà no consolidat delimitat en un sector, o sòl urbanitzable), serà aquest que el distribuirà entre les diferents zones resultants.

A l’hora de gestionar els diferents sectors de planejament urbanístic o polígons d’actuació, si hi ha més d’una zona s’haurà d’homogeneïtzar als efectes de que es pugui complir amb el principi de la justa distribució de beneficis i càrregues entre els propietaris. Aquesta operació es realitzarà mitjançant la redacció i aprovació d’un projecte de reparcel·lació.